La doble catàstrofe: la vulnerabilitat enfront dels desastres naturals

La recent tragèdia al País Valencià, el passat 29 d'octubre de 2024, ha posat en relleu una dura realitat: les persones amb discapacitat afronten un plus de perillositat davant les catàstrofes naturals. Inundacions, incendis i altres desastres afecten tothom, però no de la mateixa manera. Un cop més, tal com va passar amb la pandèmia del Covid-19, quan les condicions es tornen extremes, les persones amb mobilitat reduïda, discapacitats sensorials o altres dificultats físiques i cognitives es troben en una situació encara més compromesa, amb riscos desproporcionats en comparació amb la resta de la població.

Ja ho vam poder comprovar, amb les imatges esgarrifoses, d'avis en cadires de rodes en una residència geriàtrica, que els arribava l'aigua fins a la cintura i  veien, amb impotència, com no podien posar-se fora de perill pels seus propis mitjans. Les persones amb discapacitat, per les seves característiques físiques, sensorials o intel·lectuals, es troben en una situació de desavantatge quan es produeixen catàstrofes naturals. Les barreres arquitectòniques, la manca d'informació accessible i la limitada mobilitat dificulten enormement la seva evacuació i posen en risc la seva vida.

Vull destacar que aquesta "doble catàstrofe" no és un fet aïllat, sinó un problema estructural que s'agreuja en situacions d'emergència. Les persones amb discapacitat no són víctimes passives, sinó que són ciutadans de ple dret que tenen els mateixos drets que la resta. No obstant això, les seves necessitats específiques sovint no es tenen en compte en els Plans d'Emergència.

Tot i que aquests Plans existeixen, molt poques vegades contemplen mesures específiques per aquests col·lectius. Les respostes són sovint uniformes i no tenen en compte les necessitats particulars de persones amb discapacitats diverses. Aquesta falta d’adaptació es tradueix en una exposició injusta a un risc addicional, que podria evitar-se amb mesures més inclusives i adequades.

Com a societat, ens cal ser conscients de l’especial vulnerabilitat d'aquests col·lectius i adoptar mesures concretes per garantir la seva protecció. Incorporant l’opinió d'aquests col·lectius en la planificació i gestió de les emergències com: els plans d'evacuació, els refugis i els sistemes d'alerta han d'estar dissenyats per ser accessibles a tothom.

També ens caldrà formar als professionals que intervenen en situacions d'emergència. És fonamental que els bombers, socorristes i altres agents implicats tinguin els coneixements necessaris per atendre les necessitats específiques d’aquestes persones. Procurant sempre que aquests col·lectius estiguin informats i entrenats perquè es puguin aplicar estratègies d'autocura de si mateixos, segons les seves possibilitats, sobre els protocols d’emergència i poder reaccionar ràpidament i amb seguretat.

Pel que fa a la responsabilitat dels serveis d'emergència, hem d’entendre que ni Bombers, ni els serveis de Protecció Civil poden assumir aquesta responsabilitat sols; tota la societat ha de contribuir. Els veïns, familiars i cuidadors també han de ser conscients dels protocols i saber com ajudar aquells que necessitin suport en una emergència.

És evident que després de 215 persones mortes, 89 desaparegudes, 36.448 rescatades i 78 municipis afectats, segons dades publicades pel Govern d'Espanya el 6 de novembre, la catàstrofe del 29 d'octubre ens ha mostrat la importància de garantir la seguretat de totes les persones, incloses aquelles que es troben en situació de vulnerabilitat. És hora de passar de les paraules als fets i adoptar mesures efectives per protegir aquelles persones més vulnerables enfront dels desastres naturals. Només d'aquesta manera podrem construir una societat més inclusiva i resilient. Afavorint així, una cultura de comunitat solidària, on es promogui la col·laboració en situacions de risc, que acabarà esdevenint clau per protegir els col·lectius més vulnerables.