Amb el llançament de The Fame el 2008, naixia una estrella (perdona’ns la referència fàcil). Però abans que Lady Gaga assaborís l’estil de vida de la gent rica i famosa, Stefani Germanotta ja s’havia foguejat en l’escena de clubs de Nova York. Això és el que fa de The Fame una declaració d’intencions tan segura d’ella mateixa: l’àlbum es converteix en una crònica de la glamurosa cultura de VIPS i celebritats que Gaga encara no havia conegut de primera mà. Quan canta sobre haver begut “una mica massa” a “Just Dance”, el decisiu primer single de l’àlbum, Gaga es converteix en la festera d’esperit lliure que a nosaltres ens agradaria ser. Mentrestant, èxits pop com ara “Poker Face”, que agafaria el relleu de “Just Dance” en les posicions més altes de les llistes, ens mostren la bèstia lírica i melòdica que s’amaga darrere el ritme. The Fame ja era tot un fenomen quan es va reeditar com a The Fame Monster el 2009. Aquesta versió afegia encara més èxits, inclosos “Bad Romance”, “Alejandro” i “Telephone”. La presència de tota una Beyoncé en aquest últim tema només va confirmar l’ascens fulgurant de Gaga de diva en potència a estrella en majúscules.