Els singles més importants de l’àlbum, “One More Time”, “Harder Better Faster Stronger” i “Digital Love”, eren tan aptes per a DJ de casaments com per als seguidors de la filosofia pop. I la resta, les guitarres falsament metal d’“Aerodynamic”, el somni de ciència-ficció de “Veridis Quo” o l’exhibició d’UK garage de Todd Edwards a “Face to Face”, exploraven desenes de vies estilístiques diferents sense alterar el rumb de l’àlbum. El concepte “música electrònica”, que sempre havia suggerit la idea de futur, per vague que fos, aquí es va demostrar tan proper i reconfortant com el rock clàssic, i capaç de transmetre la mateixa profunditat emocional. És fàcil seguir el rastre de Discovery en el dance electrònic i els constants flirtejos entre el tecno i el rock. Però també pots tirar enrere fins a Sgt. Pepper’s Lonely Hearts Club Band o Pet Sounds i Smile, música que es prenia seriosament el pop, com un art, però que alhora va tornar a contextualitzar estils antics i aparentment poc atractius d’una forma original i avançada. En tot cas, Daft Punk volia, sobretot, ser universal. I per inversemblant que això pogués semblar per a dos francesos vestits amb cascos de robot, Discovery ho va fer possible.