Aspectes a tenir en compte en l’educació d’un adolescent

Molts pares creuen que la tasca educativa cap als fills finalitza en la infància però en l’adolescència no es pot obviar tampoc aquesta tasca. La televisió, les amistats o els videojocs no poden suplir els valors necessaris per qualsevol adolescent. Quan aquesta tasca educativa és inexistent o presenta moltes mancances podem trobar-nos amb nois/es amb actuacions rebels, inadequades, sense límits clars, irrespectuoses.... i aquests comportaments inadequats poden agreujar-se quan el pare/mare/tutor sobreprotegeix i malcria a l’adolescent i aquest sent que ell és el rei/reina de la casa, que els seus desitjos són ordres, que s’ha de fer el que ell/a diu i com ell/a ordena.

Tampoc és adequat que l’adolescent visqui en un entorn familiar de repressió, de control, de vigilància, de desvaloració i de manca de confiança en les seves capacitats, ja que això pot acabar potenciant-ne l’agressivitat.

Què creieu que succeeix quan un pare/mare desbordats per un fill adolescent empren la culpa, les amenaces i el xantatge per intentar controlar al fill i fer que reaccioni? (“Si continues així ens acabarem tornant bojos tots plegats”).... En la majoria de les ocasions el resultat obtingut serà exactament el contrari que el desitjat, és a dir, es produirà un increment de les conductes que es volen evitar i fins i tot s’incrementaran altres conductes desadaptatives que empitjoraran la situació. Creieu que tot quedarà aquí? Segurament no, ja que l’adolescent adquirirà “el vici” de repetir en el seu entorn interpersonal, aquelles conductes que rep de les persones de principal vinculació, convertint-se en una nova forma patològica de relacionar-se amb els demés.

Un dels darrers errors més freqüents és quan els pares ja desesperats i sense ser conscients de que disposen de més recursos, pensen que res del que puguin fer millorarà la situació i tiren la tovallola. En aquests casos l’adolescent no tindrà cap mena de control, ni d’oposició, ni de limitació i fins i tot poden arribar a pensar que les seves conductes, els seus pensaments i les seves emocions no són tan perjudicials ni negatives com es podrien plantejar en certs moments. En aquests casos extrems, recomano que davant del dubte, la desesperació i l’esgotament s’acudeixi a un professional de la salut mental que pugui oferir l’ajuda necessària.

Montse Roura

Montse Roura i Regincós, psicòloga, psicoterapeuta i terapeuta de parella, amb número de col·legiada 21312. Per accedir a més publicacions o per posar-te en contacte amb la mi només cal que accedeixis al següent enllaç: http://www.montseroura.cat