A PUPPET WORTH 10 BILLION EURO

It is nothing more than a fictional story about ambition, money, and incompetence, with a conspiracy twist. Take it just as it is: a hot summer reading to make long afternoons less tedious than they are!

Reading available in English

Lectura disponible en català

Texto disponible en castellano

#creativity #teamwork #puppetry #whitecollarcriminals

A puppet of 10 billion Euro

PROLOGUE

Let's get something straight. Some individuals feel targeted without reason and might mistakenly file a libel complaint. The lawyers advising them may have skipped the class where the theory of one's actions was discussed. Just to be kind to them: If they were to sue me for libel, it would essentially amount to an acknowledgement of their guilt in the crimes portrayed in this story as a mere summer tale:

First, I have had experiences of all kinds in the business world in the last 30 years, always from executive positions, where decisions are made and vendettas are suffered. But nothing you will read in this summer tale, published in chapters every week, is intended to reflect a specific case, a person with a name and surname, or a particular company or organization.

Whoever believes so will know what skeleton they have in the closet and imagine I am airing. It is a pure imagination of the one who feels guilty. The facts in this narrative are the exclusive fruit of my imagination and do not reflect any real case, although lived experiences inspire them.

Second: You will know about actual frauds, with some of their details of how they were possible, even if they seem incredible. Again, they are nothing more than mere inventions. The reality of what I have experienced, I assure you, far exceeds the most far-fetched fiction.

Third: You can play at finding parallels between the characters in the story, companies, organizations, countries, and institutions, as well as others in real life. I just want to assure you that these parallels exist only in your imagination. What I know and cannot tell will always be that: something that will never come out of my mouth or pen... unless I'm asked to do so by a Court of Justice.

Fourth and last: The only purpose of this story is to make you have a good time that makes you forget the heat of this hellish summer and, if possible, makes you smile and, sometimes, put a face of amazement at what human beings are capable of, even if only in fiction.

I will publish this story in weekly chapters, like the old serials or the modern intrigue series. But I don't want to make you suffer. Each week, I will tell you a little secret, even if I save for the end the bomb (intentionally, I hope unexpected) that flies over the story in a more or less visible way. However, it never ends up materializing until that dramatic and excessive ending.

I like to write, but I can only consider myself a writer if I reach that category. That is why I take advantage of technology and of the undoubtedly best existing social network, LinkedIn, to publish my work, accessible for free to all those who want to read it for what it is: entertainment on a hot summer afternoon.

Thank you very much for your attention, and only if you like it will I appreciate it if you indicate it with the available icons. Also, I would appreciate any proposal or contribution you'd like to make to me. I do not rule out a new publication format of collaborative authorship or "crowdwriting"... although remember that I invented the word ;-)

You'll see a chapter, or a group of them, appear every week for a period of 3 to 9 weeks. The number of chapters is not random; you will understand it in the story, although the outcome will always be the same. So that you are convinced of this, I begin this narrative with its final result (or almost), with the consequences of what unfolds throughout the chapters to come.

Chapter I: The Denouement (or almost)

It hurts me to see her so sad, on the verge of dying of grief that, although it seems excessive, is still possible. Despite this, I was immersed in a halo of happiness.

It could be the magnificent views from the tower of the small chapel in the cemetery of the small village of l'Empordà, which, having no beach, had remained perfect, harmonious, and without the masses of tourists that provide economic wealth. But also bring, at the same time, intellectual poverty and tons of unmanageable waste if it were not for the aesthetic aberrations of the enormous plastic containers next to the stone walls built by the hands of devout people who, a thousand years ago, were torn between hunger, the tyranny of their lord and their simple faith in God.

My funeral was as I had imagined so many times:

·      A bright pleasant autumn sun.

·      The noise of the sea while breaking the cliffs of Molinàs

·      The seagulls, disgusting but familiar, screaming without respecting the tears of those who loved me or the intimate satisfaction of those who hated me to death.

My tombstone, patiently leaning against the wall that the cemetery shares with the castle of Molinàs, only indicated my name, Artur Batallé Manyé, and the dates of my mortal life: 1968-2024.

To the small comfort of my family and friends, most of those who wished for my death did not come to the funeral. Only my odious murderer dared, the one who, without it being known yet, pushed me down the stairs in the simplest way to kill while hardest to be detected. Its result is the same as a sad slip, and it is almost impossible to generate a police enquiry due to the triviality of the accident.

He signed the book of condolences without remorse, using empty but formal words, right from the instruction manual, like everything in his life. After all, it had worked very well for him so far, and, in public, he was considered a kind and considerate person. However, those endowed with insight and the ability to understand the actual value of people, considered him little less than a puppet, an empty being with no values beyond those that were convenient at any given moment.

Freddy (Alfredo, according to his birth certificate) Buontelle kept his distance from the rest of the attendees. However, he made himself known so that everyone could see that he had attended the (he believed) last act of that man in the coffin. The one who, on his way to achieving the unthinkable: to save a bankrupt company with debts of more than 10 billion euros impossible to repay on time, had almost uncovered the rottenness of a network of corruption, fraud, and crimes of all kinds.

Good job! Freddy thought. With Artur in the box, the problem is over. When the plot is uncovered (which it inevitably will), we already have someone to blame. I will take the small fortune they promised me, and they will continue to be billionaires, although much less than they were a while ago. No one loses, and this family's grief will pass with time. After all, they are nothing more than extras in the great game of which only I am the protagonist.

Chapter II: The "Great Game": The Origin

The pure game of money took me to my grave. That of the big numbers, the ones that bring down governments, reputations, and stories of unprecedented generosity and humanity. My murderer, poor Freddy, is nothing more than a puppet moved by invisible hands with interests complex for any ordinary person to understand. Those who incited him to the simple act of pushing me down the stairs are not really murderers, but greedy investors in search of returns unimaginable to anyone who earns an honest salary or who runs a company, large or small, on the simple basis of doing better than its competitors.

The instigators of my murder will never see themselves as such. They never asked Freddy to kill me. They only asked him, ordered him, to solve the problem. How he did it was not up to them. They had a plan that ran the risk of being truncated by the intervention of a poor idealist who, they thought, did not understand that there is no soul in business, that History does not matter, and that people are nothing more than mere customers who pay for a product. Freddy, for his part, only wanted to finish what he had started, not to be dragged into discredit and the ignominy of a failure on a planetary scale. For him, killing me was simply a means that benefited many, starting with himself, so what does it matter a dead man and a broken family? In addition, they will think that these are matters of fate and will soon find comfort in that fatality without guilt.

Cricket Fools was a pharmaceutical company different from the others in everything: it had not emerged in the powerful countries in this field. Neither American nor British, neither Swiss nor German. It didn't have an endless portfolio of patents; they were only a handful, but they could save millions of lives. To be even more different until very recently, it did not earn hundreds or even billions of euros, just enough to continue with the spirit of its founder and ensure its purpose: to save as many human lives as possible.

But Cricket Fools had begun a dazzling take-off about 15 years ago. They had positioned themselves among the world's greats, listed on the New York Stock Exchange and surpassing the psychological barrier of 5 billion Euros in turnover. All this was done by a grey lawyer determined to control that growth without holding executive positions, but through gaining the trust of the third generation of owners, a growth strategy was initiated that turned the Company into a boxer... with a glass jaw.

Tommy McDagger, the illustrious lawyer, wasn't really a bad guy. He was, however, a poor man full of frustrations: never having managed to enter the LEGAL 500 list of the best lawyers by specialty, not having managed to enter Oxford, and having graduated, after more than ten years of studies, from the not very prestigious University of West Scotland, not having managed to enter even as an intern in any of the offices of the City of London to finish, of course, creating a franchise in Spain of a mediocre Bristol firm that struggled to grow without having merits for it.

As a child, he was a member of the Scots National League, which advocated Scottish independence from the United Kingdom. This feeling has always been present throughout his life, and it never abandoned him either during the periods of most significant success or in the continuous failures that his official biography has tried to hide.

As a result of those failures that, in his youth, led him to almost die of tuberculosis due to his poor diet, a fighting and resilient personality was generated in him, and focused on a single objective: to earn a lot of money regardless of the means or the consequences for others.

Unfortunately for those around him, Tommy's excessive desire for survival and economic growth has led him to burn all bridges with his partners, clients, and friends, as long as they provided him with a comfortable winter warmed by that fire. In view of the ashes of the fires he has caused, he has never stopped to reflect on the damage he has caused to those who have trusted him and who, in addition, have provided him with his void economic success.

The most enormous bonfire of his life is the one I encountered when I joined Cricket Fools. At first, I took it as an exciting but classic challenge: A company with cash flow difficulties that, with my experience, I could help. In a short time, I realized that the most significant challenges would not be solved with a good strategy and financial measures. As I got to know the bowels of history, I realized that I would never solve it and that either they would bury me with it, taking the blame for all evils on me, or they would bury me inside a coffin. I wasn't wrong, although I never thought they were so stupid... No, not yet.

Not many people can understand a complex plot born from a classic need for financing. I can't complain! Thanks to that difficulty, I never lack work, and, in addition, I am paid well (I was paid when I was alive). My mission was to overcome situations of financial collapse and make companies, with adjustments here and there in their strategy, products, systems, and people, continue with a long and prosperous life.

That's why I wasn't surprised that someone I knew well (we had worked together for five years previously) called me to solve the impasse in which the Company that had appointed him CEO found itself.

One more case of bad financial decisions, I thought. I studied the case based on the public data I could access, and I found it an exciting challenge: a century-old company, an unbeatable product, and an infinite market, not subject to changes in consumer habits: A real candy for an expert!

I couldn't refuse the offer: I was paid well, trusted my boss, and wanted the challenge. In addition, I thought there must be good professionals in the Company because they have been able to digest in ten years the purchase of three companies worth more than 6 billion euros in purchase price. After all, a cash flow problem always has textbook solutions: reduction of redundant costs, the study of cash flows and alignment of inputs with outputs, and defence of the sales margin which, in this case, was a battle won in advance.

As Sun Zu said: "Never go to war thinking that you know everything about your enemy" and "expect the unexpected".

At first, everything was even better than expected. In the Company, there were, indeed, great professionals who knew how to give me impeccable and invaluable technical support in the analysis of the situation. But soon, the thorn in the side appeared. Let me not even call him by his name; he does not deserve that consideration. A poor, ignorant who had been appointed CFO of the Company simply because, as we all know, everyone hates CFOs, and he was, without a doubt, an obnoxious guy. Boasting of successes that were not such since, as we will see, they were not his but Tommy McDagger's, nor were they successes but the real reason for the imminent bankruptcy of Cricket Fools.

This authentic "useful fool," a puppet of another puppet, also attributed to his actions that, when the time comes, will be revealed as criminal. Tommy McDagger was able, as a lawyer, to understand this, and he encouraged him to flaunt it so that, when appropriate, he could bear the total weight of criminal responsibility for the acts devised by Tommy himself.

I will refer to the helpful fool with the nickname given to him by everyone in the Company: Torrente. The character of Spanish cinema is an example of the most profane, undesirable, conceited, incapable of learning from his mistakes and, nevertheless, touched by luck.

In a cloying way and with unbearable effort, Torrente welcomed me as one more in the great financial team. He wanted me not to have access to relevant information, and to do so, he sent me to one of the acquired companies, in this case in Austria, which was supposed to increase the number of Cricket Fools' patents and, with them, the income that would allow the unpayable debts to be wiped out.

What Torrente could not imagine is that, with the right experience and access to the source of the Company's accounting data and financing contracts, as well as cross-shareholder agreements, I would gain full access to the information on the network that Tommy McDagger had been building over the years. Through a series of actions that I will tell you about, summarized, McDagger sought, on the one hand, to evade taxes and, on the other, to present an appearance of solvency that would allow the Company and the shareholders to obtain loans with the guarantee of the Company's assets, but fooling them as creditors could not realize that the same assets were guaranteeing several loans at the same time for an amount several times higher than the value of the assets themselves.

Tommy McDagger was very satisfied with his achievements, unable to understand that he was committing a crime for which he will be processed and which, in addition, involved the strangulation of the availability of Cricket Fools' credit, which, even so, would be recovered with non-criminal professional management and, of course, removing McDagger and the shareholder family from the control of the Company, mere puppets of Tommy's excessive ambition.

But let's go step by step. Let's start with the first misstep I took, which ultimately resulted in the end of my human life. In a first analysis of the Company's accounts, I identified that its legal costs range between 60 and 95 million euros annually. It would not be an exaggerated figure in a company running constant acquisitions that require an in-depth legal study before materializing. Still, when I went into detail, I saw that expenses shoot up to more than 120 million in periods of takeovers, and when nothing required lawyers' intervention, they never fall below 60 million.

Compared to companies of similar size and in the same sector, these costs represent more than double that of any benchmark.

Given the large number and accumulated history of collaboration with Cricket Fools, I concluded that McDagger's invoices have represented an extra cost of more than 1 billion Euros to the company's coffers.

You can imagine my face when I stumbled upon the evidence of fraud, but you wouldn't even imagine my astonishment at commenting on this finding to one of the presidents members of the Board of Directors, instead of being surprised, he recommended that I better not generate enemies, that it has been lost the sight of the last person who tried to uncover the scandal.

Unfortunately for me and my family, instead of crumpling, that threat encouraged me to continue with my work, convinced that the problems of the Company were due to the deliberate acts of people who abused their power and the trust of the owners of the Company, its shareholders. I thought (and in my ethereal state, I still think) that by putting the evidence of these acts in front of honest people capable of bringing an end to McDagger's misdeeds, I would make him pay for his crimes and Society could continue its work, saving the lives of millions of people.

But, without still knowing how he could, Torrente knew that I had accessed information that put the continuity of the scam at risk and, therefore, also his head as responsible for, at the very least, tolerating such theft from the Society.

Nervous, he sent me to Austria, which I appreciated because it gave me some extra time to clarify concepts and devise an action plan to end corruption within Cricket Fools.

In the Austrian branch, I continued to do my work, thinking it would be a happy pause in my lonely struggle against evil. Nothing could be further from the truth!

To begin with, the Company was technically bankrupt. The CFO was so bad that even Torrente himself considered him useless (and he was from the same town of origin, and he had appointed him as a fellow member of his tribe he was). Sales were falling, and, to solve this, they began to sell to countries considered pariahs by the United States and to which, therefore, it was forbidden to sell any product by companies that intended to sell at the same time to the United States itself.

They managed to recover sales somewhat but at the cost of becoming a company unable to sell in the United States and, by extension, endangering the central market (more than 55% of its sales and 100% of its credits) of Cricket Fools, the majority shareholder of the Austrian Company.

Sales to Iran, Syria, Lebanon/Hezbollah represented about 30% of the total; that is, no one could justify them as something residual, so they devised to hide in their accounting under the heading "other countries," also making up the figures to avoid attracting attention from the authorities.

Without intending to go into the substance of justice or injustice of an embargo on all kinds of products, including pharmaceuticals, to countries of any kind, it was a severe risk to the very existence of Cricket Fools and, indirectly, to the survival of millions of people who had saved their lives and those who could save them in the future thanks to its products.

This seemed to me to be a topic that needed to be brought to the attention of CEO Freddy Buontelle, so I asked his secretary for an urgent face-to-face interview with him and took a plane immediately to Barcelona.

Freddy's reception was more than cold; it was frozen. I didn't give it importance since he had just returned from the United States and must have been exhausted by the jetlag and the discomfort of the plane, so I began to explain to him, with data and details, the activity of the Austrian subsidiary with what the Americans call "embargoed countries". I expected a forceful response from him or, as sometimes, a request for an opinion on how to act. Instead, he asked me to forget about the case and focus on the problems of another of the subsidiaries. One that has a turnover of less than 1 million euros per year.

End of the first delivery.

Next week, I promise to tell you about even more outrageous frauds, introduce you to new and darker characters, and give you clues on how this plot will end for each of them.

Next week, a star character. About him, I can tell you that he is not a person but a company and that, in 6 months, he managed to make the owners of Cricket Fools lose 3 billion... although it doesn't stop there... and its goal: To earn 40 billion in less than two years thanks to the disaster caused by Tommy McDagger.

Remember, this is pure fiction. If it were true...I would really be dead and buried. But, just in case, the story and the data are already written, and my community manager has prepared its automatic publication no matter what ;-)

VERSIÓ EN CATALÀ:

Una titella de 10.000 milions

PRÒLEG

Deixeu-me que comenci per deixar clars una sèrie d'aspectes, no sigui cas que els miops advocats d'algunes companyies es donin per al·ludits i vulguin posar-me una querella per libel:

Primer: He viscut experiències de tota mena en l'àmbit empresarial en els darrers 30 anys. Sempre des de posicions executives, on es prenen les decisions i es pateixen les “vendetta”. Però res del que llegireu en aquest conte d'estiu per fascicles pretén reflectir un cas concret, una persona amb nom i cognoms ni una empresa o organització en particular.

Qui així ho cregui, ell o ella sabrà quins morts té a l'armari. El que s'imagini que estic airejant, només és fruit de la seva imaginació o dels seus propis pecats inconfessables. Els fets en aquesta narració són fruit exclusiu de la meva imaginació i no reflecteixen cap cas real, encara que s'inspirin en experiències viscudes.

Segon: Coneixereu autèntics fraus, amb alguns dels seus detalls de com van ser possibles, encara que semblin increïbles. De nou, no són més que meres invencions. La realitat del que he viscut, us ho ben asseguro, supera en molt la ficció més enrevessada.

Tercer: Podeu jugar a buscar paral·lelismes entre els personatges del relat, les empreses, les organitzacions, els països i les institucions amb altres de la vida real. Estic segur que cadascú podrà trobar els seus propis, diferents els uns dels altres. Us asseguro també que aquests paral·lelismes només existeixen en la vostra imaginació. El que jo sé i no puc explicar es quedarà sempre així: una cosa que mai sortirà ni de la meva boca ni de la meva ploma... si no és que un jutge m'ho demana, és clar!

Quart i últim: L'única finalitat d'aquest relat és fer-vos passar una bona estona que us faci oblidar les calors d'aquest infernal estiu i que, si és possible, us arrenqui un somriure i, de vegades, una cara d'esglai pel que és capaç de fer l'ésser humà, encara que només sigui en la ficció.

Publicaré aquest relat per entregues, com els antics fulletons o les modernes sèries d'intriga. Però no vull fer-vos patir, en cada entrega us explicaré un petit o gran secret, encara que em guardi per al final la bomba (intencionadament espero que inesperada) que sobrevola el relat de manera més o menys visible, encara que només acabi concretant-se en aquest final dramàtic i excessiu.

M'agrada escriure, però no puc considerar-me escriptor, no arribo aquesta categoria. Per això aprofito els avantatges de la tècnica i de la, sens dubte, millor xarxa social existent, LinkedIn, per publicar-lo.  Accessible de forma gratuïta per a tots aquells que voleu llegir-lo com el que és: un entreteniment sense importància d'una calorosa tarda d'estiu.

Moltes gràcies per la vostra atenció i, només si us plau el que llegiu, us agrairé que m'ho indiqueu amb les icones disponibles. A més, agrairé qualsevol proposta o contribució que vulgueu fer-me. No descarto un nou format de publicació d'autoria col·laborativa o "crowdwriting"... encara que recordeu que la paraula me l’he inventat jo ;-)

Veureu aparèixer un o diversos capítols cada setmana durant un període de 3 a 9 setmanes. El nombre de lliuraments no és aleatori, ho entendreu en el relat. Perquè pugueu entendre cap a on condueixen els fets comptats, començo aquesta narració amb el seu desenllaç (o gairebé) final, amb les conseqüències del que es desenvolupa al llarg dels capítols que vindran.

Capítol I: El desenllaç (o gairebé)

Em dolia veure-la tan trista, a la vora de morir de pena que, encara que sembli excessiu, és possible. Malgrat això, em sentia dins d’un embolcall de felicitat.

Podria ser les magnífiques vistes des de la torre de la petita capella, al cementiri del petit poble de l'Empordà que, en no tenir platja, s'havia mantingut perfecte, harmònic i sense les masses de turistes que proporcionen riquesa econòmica. Però també porten, alhora, pobresa intel·lectual. També tones de deixalles, impossibles de gestionar si no fos per les aberracions estètiques dels enormes contenidors de plàstic al costat dels murs de pedra construïts per les mans de persones devotes que, fa mil anys, es debatien entre la fam, la tirania del seu senyor i la fe senzilla del poble.

El meu funeral va ser com m'havia imaginat tantes vegades: un sol brillant de tardor, el soroll del mar, trencant amb força als penya-segats de Molinàs i les gavines, desagradables però familiars, cridant sense respectar les llàgrimes dels que m’estimaven ni l'íntima satisfacció dels que m'odiaven a mort. La meva làpida, de moment recolzada pacientment al mur que el cementiri comparteix amb el castell de Molinàs, només indicava el meu nom: Artur Batallé Manyé, i les dates de la meva vida mortal: 1968-2024.

Com a petit consol de la meva família i amics, la majoria dels que desitjaven la meva mort no van venir al funeral. Només es va atrevir el meu trist assassí, el que, sense que encara se sàpiga, em va empènyer escales avall, en la forma de matar més senzilla i més difícil de detectar que existeix. El seu resultat és el mateix que una trista relliscada i és gairebé impossible de generar una investigació pel trivial de l'accident.

Va signar sense cap remordiment el llibre de condol, fent servir unes paraules buides però formals, de pur manual, com tot el de la seva vida. Al cap i a la fi, li havia funcionat molt bé fins ara i, en públic, se'l considerava una persona amable i atenta. No obstant això, aquells dotats de perspicàcia i capacitat d'entendre el veritable valor de les persones, el consideren poc menys que un putxinel·li, un ésser buit sense valors més enllà dels que convenia en cada moment.

Freddy (Alfredo segons la seva partida de naixement) Buontelle es va mantenir allunyat de la resta dels assistents, tot i que es va fer notar perquè tots veiessin que havia assistit al (creia ell) últim acte d'aquest home del taüt. El que, en el seu camí per aconseguir l'impensable: salvar una empresa en fallida i amb deutes de més de 10.000 milions d'euros impossibles de tornar a temps, havia gairebé destapat la podridura d'un entramat de corrupció, estafa i delictes de tota mena.

Bona feina! va pensar Freddy. Amb Artur a la caixa, s’ha acabat el problema. Quan es destapi la trama (la qual cosa inevitablement passarà), ja tenim a qui fer-lo culpable. Jo em portaré amb mi la petita fortuna que m'han promès i ells, la família fundadora de Cricket Fools, continuaran sent bilionaris, tot i que força menys que fa un temps. Ningú perd massa i la pena d'aquesta família passarà amb el temps. Al cap i a la fi, no són més que figurants en el gran joc del qual només jo soc protagonista.

Capítol II: El "Gran Joc": l'origen

A mi em va portar a la tomba el pur joc dels diners. El de les grans xifres, les que fan caure governs, I destrossen reputacions i històries de generositat i humanitat sense precedents. El meu assassí, el pobre Freddy, no és més que la titella d'interessos difícils de comprendre per a qualsevol persona comuna. Els qui el van incitar al simple acte d'empènyer-me escales avall, no són en realitat assassins, sinó àvids inversors a la recerca de rendibilitats inimaginables per a qualsevol que guanyi el seu sou honestament o que gestioni una empresa, gran o petita, sobre la simple base de fer-ho millor que els seus competidors i així guanyar-se la vida honradament.

Els inductors al meu assassinat, mai es veuran com a tals. Ells mai van demanar a Freddy que em matés. Només li van demanar, li van ordenar, que solucionés el problema. Com ho fes, no era cosa seva. Ells tenien un altre pla que corria el risc d’esgarrar-se per la intervenció d'un pobre idealista. Com tots els de la seva naturalesa, pensaven, no entenia que els negocis no tenen ànima, que la Història no importa i que les persones no són més que mers consumidors. Freddy per la seva banda, només volia acabar el que havia començat, no veure's arrossegat al descrèdit i la ignomínia d'un fracàs a escala planetària. Per a ell, matar-me era simplement un mitjà que beneficiava molts, començant per ell mateix, així que, pensà, tan se val un simple mort i una família destrossada! A més, pensaran que són coses del destí i aviat trobaran consol en aquesta fatalitat sense culpables.

Cricket Fools era una farmacèutica diferent de les altres en tot: No havia sorgit als països potents en aquest àmbit. Ni americana ni britànica, ni suïssa ni alemanya. No posseïa una cartera interminable de patents, en realitat només eren un grapat, però capaces de salvar la vida de milions de persones. Per resultar encara més diferent i fins a data molt recent, no guanyava cents o milers de milions d'euros, només els suficients per continuar amb l'esperit del seu fundador i assegurar el seu propòsit: salvar el màxim de vides humanes possible.

Però Cricket Fools havia iniciat fa uns 15 anys un enlairament fulgurant i havia aconseguit col·locar-se entre els grans a nivell mundial, cotitzant a la borsa de Nova York i superant en facturació la barrera psicològica dels 5.000 milions d'Euros. Tot això de la mà d'un gris advocat que es va encaparrar a controlar aquest creixement sense tenir càrrecs executius, però, a través de guanyar-se la confiança de la tercera generació de propietaris, iniciar una estratègia de creixement que va convertir l'empresa en un gegant... amb els peus de fang.

Tommy McDagger, l'ínclit advocat, no era en realitat un mal tipus. Era, això sí, un pobre home ple de frustracions: no haver aconseguit entrar mai a la llista LEGAL 500 dels millors advocats per especialitat, no haver aconseguit entrar a Oxford i haver-se llicenciat, després de més de 10 anys d'estudis, a la poc prestigiosa universitat de West Scotland, no haver aconseguit entrar ni com a becari a cap dels despatxos de la City de Londres per acabar,  això sí, creant una franquícia a Espanya d'una mediocre firma de Bristol que lluitava per créixer sense tenir mèrits per a fer-ho.

Sent nen va militar a la Scots National League, que advocava per la independència d'Escòcia respecte del Regne Unit. Aquest sentiment, al llarg de tota la seva vida, ha estat sempre present i mai el va abandonar ni en els períodes de més èxit, ni en els continus fracassos que la seva biografia oficial ha intentat ocultar.

Fruit d'aquests fracassos en la seva joventut i per la seva manca d’ingressos, gairebé va morir de tuberculosi deguda a la seva deficient alimentació. Això li va generar una personalitat lluitadora i resilient, enfocada a un únic objectiu: guanyar molts diners sense importar els mitjans ni les conseqüències per als altres.

Malauradament per als que l'envoltaven, aquest desmesurat afany de supervivència i de triomfar econòmicament de Tommy, l'ha portat a cremar tots els vaixells dels seus socis, clients i amics, per tal que a ell aquestes fogueres li proporcionessin un hivern confortable escalfat per aquest foc. Mai s'ha aturat, a la vista de les cendres dels incendis que ha causat, a reflexionar sobre el mal que ha provocat en els qui han confiat en ell que, a més, li han proporcionat el seu buit, però evident, èxit econòmic.

La major foguera de la seva vida és la que em trobo en unir-me a Cricket Fools. Al principi m'ho prenc com un repte apassionant però clàssic: Una empresa amb dificultats de tresoreria a la qual, amb la meva experiència, podria ajudar. En poc temps vaig adonar-me que les majors dificultats no es resoldrien amb una bona estratègia i mesures financeres. De fet, en anar coneixent les entranyes de la història, em vaig adonar que mai ho resoldria i que, o bé m'enterrarien amb ella, carregant sobre mi la culpa de tots els mals, o bé m'enterrarien dins d'un taüt. No m'equivocava, tot i que no els creia tan estúpids...  No, encara.

No gaire gent és capaç d'entendre una complexa trama que neix amb una clàssica necessitat de finançament. No puc queixar-me! Gràcies a aquesta dificultat de comprensió a mi mai em falta feina i, a més, em paguen (em pagaven quan vivia) bé per fer-ho. La meva comesa era salvar situacions de col·lapse financer i fer que les empreses, amb ajustos aquí i allà en la seva estratègia, productes, sistemes i persones, continuessin amb una vida llarga i pròspera.

Per això no em va estranyar que algú a qui coneixia bé (havíem treballat junts durant cinc anys anteriorment) em truqués per resoldre l’atzucac en què es trobava l'empresa que l'havia nomenat CEO.

Un cas més de males decisions financeres, vaig pensar. Vaig estudiar el cas a partir de les dades públiques de lliure accés i em va semblar un repte interessant: una empresa centenària, un producte imbatible i un mercat infinit, no subjecte a canvis en els hàbits de consum: Un autèntic bombonet!

No podia rebutjar l'oferta: em pagaven molt bé, confiava en el meu cap i m'atreia el repte. A més, penso, hi ha d'haver bons professionals a la Companyia perquè han sabut digerir en deu anys la compra de tres empreses per més de 6.000 milions d'euros. Al cap i a la fi, un problema de tresoreria té sempre solucions de manual: reducció de costos superflus, estudi de fluxos de caixa i alineació d'entrades amb sortides de diners i defensa del marge de venda que, en aquest cas, era una batalla guanyada per endavant.

Com va dir Sun Tzú: "mai aneu a la guerra pensant que ho sabeu tot del vostre enemic" i "espera l'inesperat".

Al principi tot va ser millor fins i tot de l'esperat. A l'empresa hi havia, efectivament, grans professionals que van saber donar-me un suport tècnic impecable i valuosíssim en l'anàlisi de la situació. Però aviat va aparèixer la pedra a la sabata. Permeteu-me que ni tan sols l'anomeni pel seu nom, no es mereix ni tan sols aquesta consideració. Un pobre ignorant al qual havien nomenat CFO de l'empresa per dos motius. El primer, simplement, perquè com tots sabem, als CFO tothom els odia i ell era, sens dubte, un paio odiós. El segon perquè era un tipus sense enteniment, incapaç de qüestionar ordres ni d'entendre la conseqüència dels seus actes. Presumint d'èxits que no eren tals ja que, com es veurà, ni eren seus sinó de Tommy McDagger, ni eren èxits, sinó l'autèntica raó de la imminent fallida de Cricket Fools.

Aquest autèntic "ruc útil", titella d'un altre putxinel·li, a més s'atribuïa accions que, arribat el moment, es desvetllaran com a delictives. Això sí que era capaç, com a advocat, Tommy McDagger de comprendre-ho, i l'animava que en presumís per, quan convingués, carregar-li amb tot el pes de la responsabilitat penal dels actes ideats pel mateix Tommy.

A l’ase útil em referiré amb el mal nom que li donaven tots a l'empresa: Torrente. El personatge del cinema espanyol exemple d'allò més superb, indesitjable, pagat de si mateix i incapaç d'aprendre dels seus errors i, tanmateix, tocat per la sort.

Torrente, de forma enfarfegadora i que es notava que li representava un esforç insuportable, em va acollir com un més del gran equip financer. Va pretendre que no accedís a informació rellevant i, per això, va enviar-me a una de les empreses adquirides, en aquest cas a Àustria. L’empresa es va comprar pensant que augmentaria el nombre de patents de la companyia i, amb elles, els ingressos que permetessin eixugar els impagables deutes.

El que Torrente era incapaç d'imaginar-se és que, comptant amb l'experiència adequada i l'accés a la font de les dades comptables i dels contractes de finançament de l'empresa, així com als acords accionarials creuats, obtindria informació i constància absoluts de la informació de l'entramat que Tommy McDagger havia anat construint al llarg dels anys. A través d'una sèrie d'actuacions que us contaré, resumides, McDagger perseguia, d'una banda, evadir impostos i, de l'altra, presentar una aparença de solvència que permetés a la societat i als accionistes obtenir crèdit amb la garantia dels actius de la societat. Tot això sense que els creditors s’adonessin que els mateixos actius estaven garantint diversos préstecs alhora per import diverses vegades superior al valor dels actius en si. Una estafa clàssica i senzilla. Tommy no era capaç de res més sofisticat.

Tommy McDagger se sentia molt satisfet dels seus assoliments, incapaç d'entendre que estava cometent un delicte pel qual serà jutjat i que, a més, suposa l'estrangulament de la disponibilitat de crèdit de Cricket Fools que, tot i així, seria salvable amb una gestió professional no delictiva i, per suposat, apartant del control de la societat a McDagger i a la família accionista,  meres titelles de l'ambició desmesurada de Tommy.

Però anem a pams. Comencem pel primer pas en fals que dono i que, al cap I a la fi, ha resultat en la pèrdua de la meva vida humana: En una primera anàlisi dels comptes de la societat, identifico que els costos legals de la mateixa oscil·len entre els 60 i els 95 milions d'euros cada any. No seria una xifra exagerada en una societat llançada a les compres d'empreses que requereixen un estudi legal profund abans de materialitzar-se. Però sí que ho és quan, en entrar en el detall, constato que, en els períodes de compres d'empreses, les despeses es disparen a més de 120 milions i, quan no succeeix res que requereixi de la intervenció d'advocats, mai baixen de 60 milions.

Comparant amb empreses de similar grandària i en el mateix sector, aquests costos representen més del doble que qualsevol benchmark.

A grans trets i en l'acumulat de tota la història de col·laboració amb Cricket Fools, arribo a la conclusió que les factures de McDagger han suposat un sobre cost de més de 1.000 milions d'Euros a la caixa de la societat.

Us podeu imaginar la meva cara en trobar-me amb les evidències del frau, però ni us imaginaríeu la que posaríeu com jo al, comentant-ho amb un dels presidents membres del Consell de Direcció, en lloc de sorprendre's em recomana que no em busqui enemics, que no s'ha tornat a saber res de l'últim que va intentar destapar l'escàndol.

Malauradament per a mi i per a la meva família, en lloc d'arronsar-me, aquesta amenaça em va incentivar a continuar amb la meva feina, convençut que els problemes de l'empresa eren deguts als actes premeditats de persones que abusaven del seu poder i de la confiança dels veritables amos de la Societat, els seus accionistes. Pensava (i en el meu estat eteri encara penso) que posant les evidències d'aquests actes davant les persones honrades capaces de posar fi a les roïneses de McDagger, aconseguiria que aquest pagués pels seus delictes i la Societat podria continuar amb la seva tasca, salvant la vida de milions de persones.

Però, sense que avui dia sàpiga com, Torrente va saber que jo havia accedit a informació que posava en risc la continuïtat de l'estafa i, per tant, també el seu cap com a responsable de, com a mínim, tolerar el robatori a la Societat.

Nerviós, em va enviar a Àustria, cosa que vaig agraïr per guanyar temps, aclarir conceptes i idear un pla d'acció per acabar amb la corrupció dins de Cricket Fools.

A la filial austríaca vaig continuar fent la meva feina en el que, pensava, seria una cosa així com una feliç pausa en la meva solitària lluita contra el mal. Res més lluny de la realitat!

Per començar, l'empresa austríaca estava en fallida tècnica. El CFO era tan dolent que fins al mateix Torrent el considerava un inútil (i això que era del seu mateix poble d'origen i l'havia nomenat ell). Les vendes estaven caient i, per solucionar-ho, no se'ls va ocórrer res millor que vendre a països considerats pàries pels Estats Units. Aquests països eren una lacra per a qualsevol empresa atès que, tenir-los com a clients, els vetava durant anys l’accés al mercat nord-americà i els feia perdre qualsevol autorització reglamentària com les que atorga la FDA per a la venda de medicaments.

Van aconseguir recuperar una mica les vendes, però a preu de convertir-se en una empresa impossibilitada per vendre als Estats Units i, per extensió, posant en perill el principal mercat (més del 55% de les seves vendes i el 100% dels seus crèdits) de Cricket Fools, accionista majoritari de l'empresa austríaca. La llei austríaca tampoc seria generosa amb els directius de l’empresa, a qui consideraria penalment responsables de la fallida de l’empresa tan bon punt tot això es sabés.

Les vendes a l'Iran, Síria, Líban /Hizbullah representaven prop del 30% del total, és a dir, ningú podia justificar-les com una cosa residual, així que van idear amagar la seva comptabilització sota l'epígraf "altres països" maquillant a més les xifres per evitar cridar l'atenció per part de les autoritats. Facturaven i cobraven les seves factures a través de tercers països i, amb l'ocultació de la destinació dels productes, vulneraven a més l'obligació legal de traçabilitat dels productes farmacèutics.

Sense pretendre entrar en el fons de la justícia o injustícia d'un embargament de tota mena de productes, fins i tot els farmacèutics, a països de qualsevol tipus, es tractava d'un risc gravíssim per a la pròpia existència de Cricket Fools i, indirectament, per a la supervivència de milions de persones que havien salvat la vida i aquells que podrien fer-ho en un futur,  gràcies als seus productes.

Aquest em va semblar un tema prou urgent i important que exigia ser posat en coneixement del CEO Freddy Buontelle, així que vaig demanar a la seva secretària una entrevista presencial urgent amb ell i vaig agafar un avió immediatament cap a Barcelona.

La rebuda de Freddy va ser més que freda, gèlida. No li vaig donar importància pensant que ell acabava de tornar dels Estats Units i havia d'estar esgotat pel canvi horari i la incomoditat de l'avió, així que vaig començar a explicar-li, amb dades i detalls, l'activitat de la filial austríaca amb el que els nord-americans anomenen "embargaments". Esperava una resposta contundent per part seva o, com de vegades, una petició d'opinió de com actuar. En lloc d'això em va demanar que m'oblidés del cas i em centrés en els problemes d'una altra de les filials. Una que factura menys d'1 milió d'euros anuals.

És a dir, intentava apartar-me i fer-me callar perquè no perjudiqués altres interessos, en aquell moment, desconeguts per a mi. Ni se li va ocórrer que, per res al món, em convertiria en còmplice d'un delicte ni de la fallida d'una empresa que servia de font d'ingressos, directament o indirectament, a més de 50.000 famílies.

Fi del primer lliurament.

La setmana que ve prometo contar-vos fraus encara més escandalosos, introduir-vos a nous i més foscos personatges, així com donar-vos pistes de com acabarà per a cadascun d'ells aquesta trama.

La setmana que ve, un personatge estrella. D'ell us avanço que no és una persona sinó una empresa i que, en 6 mesos ha aconseguit fer perdre 3.000 milions als propietaris de Cricket Fools... encara que no s'aturaran aquí... i el seu objectiu final és: Guanyar 40.000 milions en menys de dos anys gràcies al desastre provocat per Tommy McDagger.

L'autèntic titellaire, que relega el mateix Tommy McDagger a ser una més dels molts putxinel·lis d'aquesta història.

Recorda, això és pura ficció. Si fos realitat... estaria de veritat mort i enterrat. Però, per si de cas, algú, erròniament se sent interpel·lat, el relat i les dades ja estan escrites i el meu community manager ha preparat la seva publicació automàtica passi el que passi ;-)

VERSIÓN EN CASTELLANO

Una marioneta de 10.000 millones

PRÓLOGO

Dejadme que empiece por dejar claros una serie de aspectos. Siempre hay quién puede darse por aludido sin razón y cometer el error de presentar una querella por libelo. Esos pobres abogados que los asesoran, seguramente se saltaron la clase en la que se hablaba de la teoría de los actos propios. En este caso representaría reconocer su propia culpabilidad en los delitos que en este relato se cuentan como mero cuento de verano.

Primero: He vivido experiencias de todo tipo en el ámbito empresarial en los últimos 30 años. Siempre desde posiciones ejecutivas, dónde se toman las decisiones y se sufren las vendettas. Pero nada de lo que leeréis en este cuento de verano por fascículos pretende reflejar un caso concreto, una persona con nombre y apellidos ni una empresa u organización en particular.

Quién así lo crea, él o ella sabrá qué muertos tiene en el armario. Lo que se imagine que estoy aireando, sólo es fruto de su imaginación o de sus propios pecados inconfesables. Los hechos en esta narración son fruto exclusivo de mi imaginación y no reflejan ningún caso real, aunque se inspiren en experiencias vividas.

Segundo: Conoceréis auténticos fraudes, con algunos de sus detalles de cómo fueron posibles, aunque parezcan increíbles. De nuevo, no son más que meras invenciones. La realidad de lo que he vivido, os aseguro, supera en mucho a la ficción más descabellada.

Tercero: Podéis jugar a buscar paralelismos entre los personajes del relato, las empresas, las organizaciones, los países y las instituciones con otras de la vida real. Estoy seguro que cada uno puede encontrar los suyos propios, distintos los unos de los otros. Os aseguro que esos paralelismos sólo existen en vuestra imaginación. Lo que yo sé y no puedo contar será siempre eso: algo que jamás saldrá ni de mi boca ni de mi pluma... a no ser que me obligue un juez a ello, ¡por supuesto!

Cuarto y último: La única finalidad de este relato es haceros pasar un buen rato que os haga olvidar los calores de este infernal verano y que, a ser posible, os arranque una sonrisa y, a veces, una cara de asombro de lo que es capaz el ser humano, aunque sólo sea en la ficción.

Voy a publicar este relato por entregas, como los antiguos folletines o las modernas series de intriga. Pero no quiero haceros sufrir, en cada entrega os contaré un pequeño o gran secreto, aunque me guarde para el final la bomba (intencionadamente espero que inesperada) que sobrevuela el relato de modo más o menos visible, aunque sólo acabe concretándose en ese final dramático y excesivo.

Me gusta escribir, pero no puedo considerarme escritor, no alcanzo esa categoría. Por eso aprovecho las ventajas de la técnica y de la, sin duda, mejor red social existente, LinkedIn, para publicarlo.  Accesible de forma gratuita para todos aquellos que queráis leerlo como lo que es: un entretenimiento de una calurosa tarde de verano.

Muchas gracias por vuestra atención y, sólo si os gusta, os agradeceré que me lo indiquéis con los iconos disponibles. Además, agradeceré cualquier propuesta o contribución que queráis hacerme. No descarto un nuevo formato de publicación de autoría colaborativa o “crowdwriting”… aunque recordad que la palabra me la inventé yo ;-)

Veréis aparecer uno o varios capítulos cada semana durante un periodo de 3 a 9 semanas. El número de entregas no es aleatorio, lo entenderéis en el relato. Para que podáis entender hacia dónde conducen los hechos contados, empiezo esta narración con su desenlace (o casi) final, con las consecuencias de lo que se desarrolla a lo largo de los capítulos que vendrán.

Capítulo I: El desenlace (o casi)

Me dolía verla tan triste, al borde de morir de pena que, aunque parezca excesivo, es posible. A pesar de ello, me envolvía un halo de felicidad.

Podría ser las magníficas vistas desde la torre de la pequeña capilla, en el cementerio del pequeño pueblo de l’Empordà que, al no tener playa, se había mantenido perfecto, armónico y sin las masas de turistas que proporcionan riqueza económica, pero traen, al mismo tiempo, pobreza intelectual. También toneladas de desperdicios, inmanejables si no fuera por las aberraciones estéticas de los enormes contenedores de plástico junto a los muros de piedra construidos por las manos de personas devotas que, hace mil años, se debatían entre el hambre, la tiranía de su señor y la fe sencilla del pueblo.

Mi funeral fue como me había imaginado tantas veces:  un sol brillante de otoño, el ruido del mar, rompiendo con fuerza en los acantilados de Molinàs y las gaviotas, desagradables pero familiares, chillando sin respetar las lágrimas de los que me querían ni la íntima satisfacción de los que me odiaban a muerte. Mi lápida, de momento apoyada pacientemente en el muro que el cementerio comparte con el castillo de Molinàs, sólo indicaba mi nombre: Artur Batallé Manyé, y las fechas de mi vida mortal: 1968-2024.

Para pequeño consuelo de mi familia y amigos, la mayoría de los que deseaban mi muerte no vinieron al funeral. Sólo se atrevió mi triste asesino, el que, sin que aún se sepa, me empujó escaleras abajo, en la forma de matar más sencilla y más difícil de detectar que existe. Su resultado es el mismo que un triste resbalón y es casi imposible de generar una investigación por lo trivial del accidente.

Firmó sin ningún remordimiento el libro de condolencias, usando unas palabras vacías pero formales, puro manual, como todo lo de su vida. Al fin y al cabo, le había funcionado muy bien hasta ahora y, en público, se le consideraba una persona amable y atenta. Sin embargo, aquellos dotados de perspicacia y capacidad de entender el verdadero valor de las personas, lo consideran poco menos que una marioneta, un ser vacío sin valores más allá de los que convenía en cada momento.

Freddy (Alfredo según su partida de nacimiento) Buontelle se mantuvo alejado del resto de los asistentes, aunque se hizo notar para que todos vieran que había asistido al (creía él) último acto de ese hombre del ataúd. El que, en su camino por conseguir lo impensable: salvar una empresa en bancarrota y con deudas de más de 10.000 millones de euros imposibles de devolver a tiempo, había casi destapado la podredumbre de un entramado de corrupción, estafa y delitos de toda calaña.

¡Buen trabajo! pensó Freddy. Con Artur en la caja, se acabó el problema. Cuando se destape la trama (que inevitablemente pasará), ya tenemos a quién echarle la culpa. Yo me llevaré conmigo la pequeña fortuna que me han prometido y ellos, la familia fundadora de Cricket Fools, continuarán siendo billonarios, aunque bastante menos que hace un tiempo. Nadie pierde demasiado y la pena de esta familia pasará con el tiempo. Al fin y al cabo, no son más que figurantes en el gran juego del que sólo yo soy protagonista.

Capítulo II: El “Gran Juego”: el origen

A mí me llevó a la tumba el puro juego del dinero. El de las grandes cifras, las que hacen caer gobiernos, y hunden reputaciones e historias de generosidad y humanidad sin precedentes. Mi asesino, el pobre Freddy, no es más que la marioneta de intereses difíciles de comprender para cualquier persona común. Quienes lo incitaron al simple acto de empujarme escaleras abajo, no son en realidad asesinos, sino ávidos inversores en busca de rentabilidades inimaginables para cualquiera que gane su sueldo honradamente o que gestione una empresa, grande o pequeña, sobre la simple base de hacerlo mejor que sus competidores.

Los inductores a mi asesinato, jamás se verán como tales. Ellos nunca pidieron a Freddy que me matara. Sólo le pidieron, le ordenaron, que solucionara el problema. Cómo lo hiciera, no era cosa suya. Ellos tenían otro plan que corría el riesgo de truncarse por la intervención de un pobre idealista. Como todos los de su naturaleza, pensaban, no entendía que los negocios no tienen alma, que la Historia no importa y que las personas no son más que meros consumidores. Freddy por su parte, sólo quería acabar lo que había empezado, no verse arrastrado al descrédito y la ignominia de un fracaso a escala planetaria. Para él, matarme era simplemente un medio que beneficiaba a muchos, empezando por él mismo, así que ¿qué importa un muerto y una familia destrozada? Además, pensarán que son cosas del destino y pronto encontrarán consuelo en esa fatalidad sin culpables.

Cricket Fools era una farmacéutica distinta a las demás en todo: No había surgido en los países potentes en este ámbito. Ni americana ni británica, ni suiza ni alemana. No poseía una cartera interminable de patentes, en realidad sólo eran un puñado, pero capaces de salvar la vida de millones de personas. Para resultar aun más diferente y hasta fecha muy reciente, no ganaba cientos o miles de millones de euros, sólo los suficientes para continuar con el espíritu de su fundador y asegurar su propósito: salvar el máximo de vidas humanas posible.

Pero Cricket Fools había iniciado hace unos 15 años un despegue fulgurante y había conseguido colocarse entre los grandes a nivel mundial, cotizando en la bolsa de Nueva York y superando en facturación la barrera psicológica de los 5.000 millones de Euros. Todo ello de la mano de un gris abogado que se empeñó en controlar ese crecimiento sin ostentar cargos ejecutivos, pero, a través de ganarse la confianza de la tercera generación de propietarios, iniciar una estrategia de crecimiento que convirtió a la empresa en un gigante… con los pies de barro.

Tommy McDagger, el ínclito abogado, no era en realidad un mal tipo. Era, eso sí, un pobre hombre lleno de frustraciones: no haber conseguido entrar nunca en la lista LEGAL 500 de los mejores abogados por especialidad, no haber conseguido entrar en Oxford y haberse licenciado, tras más de 10 años de estudios, en la poco prestigiosa universidad de West Scotland, no haber conseguido entrar ni como becario en ninguno de los despachos de la City de Londres para acabar, eso sí, creando una franquicia en España de una mediocre firma de Bristol que luchaba por crecer sin tener méritos para ello.

Siendo niño militó en la Scots National League, que abogaba por la independencia de Escocia respecto del Reino Unido. Este sentimiento, a lo largo de toda su vida, ha estado siempre presente y nunca lo abandonó ni en los periodos de mayor éxito, ni en los continuos fracasos que su biografía oficial ha intentado ocultar.

Fruto de esos fracasos que, en su juventud, le llevaron a casi morir de tuberculosis debida a su deficiente alimentación, se generó en él una personalidad luchadora y resiliente, enfocada a un único objetivo: ganar mucho dinero sin importar los medios ni las consecuencias para los demás.

Desgraciadamente para los que le rodeaban, ese desmedido afán de supervivencia y de medrar económicamente de Tommy, le ha llevado a quemar todos los barcos de sus socios, clientes y amigos, con tal que a él le proporcionaran un invierno confortable calentado por ese fuego. Nunca se ha detenido, a la vista de las cenizas de los incendios que ha causado, a reflexionar sobre el daño que ha provocado en quienes han confiado en él que, además, le han proporcionado su vacío, pero evidente, éxito económico.

La mayor hoguera de su vida es la que me encontré al unirme a Cricket Fools. Al principio me lo tomé como un reto apasionante pero clásico: Una empresa con dificultades de tesorería a la que, con mi experiencia, podría ayudar. En poco tiempo fui dándome cuenta de que las mayores dificultades no se resolverían con una buena estrategia y medidas financieras. De hecho, al ir conociendo las entrañas de la historia, me di cuenta de que jamás lo resolvería y que, o bien me enterrarían con ella, cargando sobre mí la culpa de todos los males, o bien me enterrarían dentro de un ataúd. No me equivoqué, aunque no los creía tan estúpidos…  No, todavía.

No mucha gente es capaz de entender una compleja trama que nace con una clásica necesidad de financiación. ¡No puedo quejarme! Gracias a esa dificultad de comprensión a mí nunca me falta trabajo y, además, me pagan (me pagaban cuando vivía) bien por él. Mi cometido era salvar situaciones de colapso financiero y hacer que las empresas, con ajustes aquí y allá en su estrategia, productos, sistemas y personas, continuaran con una vida larga y próspera.

Por eso no me extrañó que alguien a quién conocía bien (habíamos trabajado juntos durante cinco años anteriormente) me llamara para resolver el callejón sin salida en el que se encontraba la empresa que lo había nombrado CEO.

Un caso más de malas decisiones financieras, pensé. Estudié el caso a partir de los datos públicos a los que pude acceder y me pareció un reto interesante: una empresa centenaria, un producto imbatible y un mercado infinito, no sujeto a cambios en los hábitos de consumo: ¡Una auténtica perita en dulce!

No podía rechazar la oferta: me pagaban muy bien, confiaba en mi jefe y me apetecía el reto. Además, pensé, debe haber buenos profesionales porque han sabido digerir en diez años la compra de tres empresas por más de 6.000 millones de euros. Al fin y al cabo, un problema de tesorería tiene siempre soluciones de manual: reducción de costes superfluos, estudio de flujos de caja y alineación de entradas con salidas y defensa del margen de venta que, en este caso, era una batalla ganada de antemano.

Como dijo Sun Tzú: “nunca vayáis a la guerra pensando que lo sabéis todo de vuestro enemigo” y “espera lo inesperado”.

Al principio todo fue mejor incluso de lo esperado. En la empresa había, efectivamente, grandes profesionales que supieron darme un apoyo técnico impecable y valiosísimo en el análisis de la situación. Pero pronto apareció la piedra en el zapato. Permitidme que ni siquiera lo llame por su nombre, no merece ni siquiera esa consideración. Un pobre ignorante al que habían nombrado CFO de la empresa por dos motivos. El primero, simplemente, porque como todos sabemos, a los CFO todo el mundo los odia y él era, sin duda, un tipejo odioso. El segundo porque era un tipo sin luces, incapaz de cuestionar órdenes ni de entender la consecuencia de sus actos. Alardeando de éxitos que no eran tales ya que, como se verá, ni eran suyos sino de Tommy McDagger, ni eran éxitos, sino la auténtica razón de la inminente quiebra de Cricket Fools.

Este auténtico “tonto útil”, marioneta de otra marioneta, además se atribuía acciones que, llegado el momento, se desvelarán como delictivas. Eso sí era capaz, como abogado, Tommy McDagger de comprenderlo, y le animaba a que hiciera alarde de ello para, cuando conviniera, cargarle con todo el peso de la responsabilidad penal de los actos ideados por el propio Tommy.

Al tonto útil me referiré con el apodo que le daban todos en la empresa: Torrente. El personaje del cine español ejemplo de lo más soez, indeseable, engreído e incapaz de aprender de sus errores y, sin embargo, tocado por la suerte.

Torrente, de forma empalagosa y que se notaba que le representaba un esfuerzo insoportable, me acogió como uno más del gran equipo financiero. Pretendió que no accediera a información relevante y, para ello, quiso enviarme a una de las empresas adquiridas, en este caso a Austria, y que deberían aumentar el número de patentes de la compañía y, con ellas, los ingresos que permitieran enjugar las impagables deudas.

Lo que Torrente era incapaz de imaginarse es que, contando con la experiencia adecuada y el acceso a la fuente de los datos contables y de los contratos de financiación de la empresa, así como a los acuerdos accionariales cruzados, obtendría conocimiento y constancia absolutos a la información del entramado que Tommy McDagger había ido construyendo a lo largo de los años. A través de una serie de actuaciones que os contaré, resumidas, McDagger perseguía, por un lado, evadir impuestos y, por el otro, presentar una apariencia de solvencia que permitiera a la sociedad y a los accionistas obtener crédito con la garantía de los activos de la sociedad. Todo ello sin que los acreedores se percataran que los mismos activos estaban garantizando varios préstamos a la vez por importe varias veces superior al valor de los activos en sí. Una estafa clásica y sencilla. Tommy no era capaz de nada más sofisticado.

Tommy McDagger se sentía muy satisfecho de sus logros, incapaz de entender que estaba cometiendo un delito por el que será juzgado y que, además, supone el estrangulamiento de la disponibilidad de crédito de Cricket Fools que, aun así, sería salvable con una gestión profesional no delictiva y, por supuesto, apartando del control de la sociedad a McDagger y a la familia accionista, meras marionetas de la ambición desmedida de Tommy.

Pero vamos paso a paso. Empecemos por el primer paso en falso que doy y que, a la postre, ha resultado en el fin de mi vida humana: En un primer análisis de las cuentas de la sociedad, identifico que los costes legales de la misma oscilan entre los 60 y los 95 millones de euros cada año. No sería una cifra exagerada en una sociedad lanzada a las compras de empresas que requieren un estudio legal profundo antes de materializarse. Pero sí lo es cuando, al entrar en el detalle, constato que, en los periodos de compras de empresas, los gastos se disparan a más de 120 millones y, cuando no sucede nada que requiera de la intervención de abogados, nunca bajan de 60 millones.

Comparando con empresas de similar tamaño y en el mismo sector, estos costes representan más del doble que cualquier benchmark.

En grandes números y en el acumulado de toda la historia de colaboración con Cricket Fools, llego a la conclusión que las facturas de McDagger han supuesto un sobrecoste de más de 1.000 millones de Euros a las arcas de la sociedad.

Os podéis imaginar mi cara al tropezar con las evidencias del fraude, pero ni os imaginaríais la que puse al, comentando con uno de los presidentes miembros del Consejo de Dirección este hallazgo, en lugar de sorprenderse me recomienda que no me busque enemigos, que no se ha vuelto a saber nada del último que intentó destapar el escándalo.

Desgraciadamente para mí y para mi familia, en lugar de arrugarme, esa amenaza me incentivó a continuar con mi trabajo, convencido que los problemas de la empresa eran debidos a los actos premeditados de personas que abusaban de su poder y de la confianza de los verdaderos dueños de la Sociedad, sus accionistas. Pensaba (y en mi estado etéreo todavía pienso) que poniendo las evidencias de estos actos frente a las personas honradas capaces de poner fin a las fechorías de McDagger, conseguiría que éste pagara por sus delitos y la Sociedad podría continuar con su labor, salvando la vida de millones de personas.

Pero, sin que hoy en día sepa cómo, Torrente supo que yo había accedido a información que ponía en riesgo la continuidad de la estafa y, por lo tanto, también su cabeza como responsable de, como mínimo, tolerar tamaño robo a la Sociedad.

Nervioso, me envió a Austria, lo cual agradecí para ganar tiempo, aclarar conceptos e idear un plan de acción para acabar con la corrupción dentro de Cricket Fools.

En la filial austríaca continué haciendo mi trabajo en lo que, pensaba, sería algo así como una feliz pausa en mi solitaria lucha contra el mal. ¡Nada más lejos de la realidad!

Para empezar, la empresa austríaca estaba en quiebra técnica. El CFO era tan malo que hasta el propio Torrente lo consideraba un inútil (y eso que era de su mismo pueblo de origen y lo había nombrado él). Las ventas estaban cayendo y, para solucionarlo, no se les ocurrió nada mejor que vender a países considerados parias por Estados Unidos. Estos países eran una lacra para cualquier empresa dado que, tenerlos como clientes,  les vetaba durante años en acceso al mercado norteamericano y les hacía perder cualquier autorización reglamentaria como las que otorga la FDA para la venta de medicamentos.

Consiguieron recuperar algo las ventas, pero a costa de convertirse en una empresa imposibilitada para vender en Estados Unidos y, por extensión, poniendo en peligro el principal mercado (más del 55% de sus ventas y el 100% de sus créditos) de Cricket Fools, accionista mayoritario de la empresa austríaca.

Las ventas a Irán, Siria, Líbano /Hizbullah representaban cerca del 30% del total, es decir, nadie podía justificarlas como algo residual, así que idearon esconder su contabilización bajo el epígrafe “otros países” maquillando además las cifras para evitar llamar la atención por parte de las autoridades. Facturaban y cobraban sus facturas a través de terceros países y, con la ocultación del destino de los productos, vulneraban  además la obligación legal de trazabilidad de los productos farmacéuticos.

Sin pretender entrar en el fondo de la justicia o injustica de un embargo de toda clase de productos, incluso los farmacéuticos, a países de cualquier tipo, se trataba de un riesgo gravísimo para la propia existencia de Cricket Fools e, indirectamente, para la supervivencia de millones de personas que habían salvado la vida y aquellos que podrían salvarla en un futuro, gracias a sus productos.

Me pareció éste un tema que requería ser puesto en conocimiento del CEO Freddy Buontelle, así que pedí a su secretaria una entrevista presencial urgente con él y cogí un avión inmediatamente hacia Barcelona.

El recibimiento de Freddy fue más que frío, gélido. No le di importancia dado que él acababa de regresar de Estados Unidos y debía estar agotado por el cambio horario y la incomodidad del avión, así que empecé a explicarle, con datos y detalles, la actividad de la filial austríaca con lo que los norteamericanos denominan “embargoed countries”. Esperaba una respuesta contundente por su parte o, como a veces, una petición de opinión de cómo actuar. En lugar de eso me pidió que me olvidara del caso y me centrara en los problemas de otra de las filiales. Una que factura menos de 1 millón de euros anuales.

Es decir, intentaba apartarme y hacerme callar para que no perjudicara otros intereses, en ese momento, desconocidos para mí. Ni se le ocurrió que, por nada en el mundo, me convertiría en cómplice de un delito ni de la quiebra de una empresa que servía de fuente de ingresos, directa o indirectamente, a más de 50.000 familias.

Fin de la primera entrega.

La semana que viene prometo contaros fraudes todavía más escandalosos, introduciros a nuevos y más oscuros personajes, así como daros pistas de cómo acabará para cada uno de ellos esta trama.

La semana que viene, un personaje estrella. De él os adelanto que no es una persona sino una empresa y que, en 6 meses consigue hacer perder 3.000 millones a los propietarios de Cricket Fools… aunque no se detiene ahí… y su objetivo: Ganar 40.000 millones en menos de dos años gracias al desastre provocado por Tommy McDagger.

El auténtico marionetista, que relega al propio Tommy McDagger a ser una más de las muchas marionetas de esta historia.

Recordad, esto es pura ficción. Si fuera realidad… estaría de verdad muerto y enterrado. Pero, por si acaso, alguien, erróneamente se siente interpelado, el relato y los datos ya están escritos y mi community manager ha preparado su publicación automática pase lo que pase ;-)