En què ens afecta Trump a vostè i a mi

Aquests dies, arran de la victòria de Donald Trump, s’ha citat la primera frase de El 18è de Brumari de Louis Bonaparte, on Karl Marx escriu que, per a Hegel, la història es repeteix dues vegades, però, afegeix Marx, “la primera vegada com a tragèdia, la segona vegada com a farsa”. I he pensat que ben bé podria ser que amb Trump sigui al revés. Perquè, tal com pinta, tot fa pensar que la seva primera presidència va ser una farsa comparada amb la tragèdia que s’acosta.

A vegades he comparat el primer Trump, el de 2016, amb el nen que, passejant pel camp, troba un formiguer i el burxa amb un bastó. El formiguer va ser el multilateralisme, que ja venia tocat abans de la seva arribada. I el bastó varen ser les mesures unilaterals en política comercial, climàtica i internacional en general. Trump va arribar el 2016 amb un lema que deia “America first”, però aviat es va veure que volia dir “America alone”.

Per a la resta del món, la presidència dels Estats Units és un exemple paradigmàtic d’externalitat, un fet del qual se’n reben les conseqüències —es gaudeix dels beneficis o es pateixen els costos— sense haver participat en la decisió. La part que ens concerneix directament és l’impacte de la segona presidència de Trump sobre la geoeconomia global i sobre la Unió Europea en particular. Europa s’hi juga molt, perquè és una economia més oberta que la Xina i els Estats Units, perquè durant molts anys els Estats Units han estat el principal soci estratègic d’Europa i perquè la Unió està en un moment crucial, en que necessita passar urgentment de la reflexió (Letta, Draghi) a l’acció, si no vol perdre peu del tot en la competència global.

Repassem la primera presidència de Trump des del punt de vista de l’impacte sobre la resta del món: no va ratificar l’Acord Transpacífic (TTP) que Obama havia deixat a punt de signar. Va abandonar les negociacions del TTIP amb la Unió Europea —tot sigui dit, amb alleujament per a una part dels socis europeus, que veien la proposta amb moltes reticències. Va obligar Mèxic i Canadà a redefinir els termes del NAFTA —ara USMCA. Va retirar els Estats Units de la UNESCO. No va signar els acords de París per reduir les emissions de carboni, deixant els tractats climàtics sense la participació del segon gran emissor del món. I per damunt de tot, va menysprear l’Organització Mundial de Comerç, va posar aranzels i va començar una guerra comercial amb la Xina i amb altres països. El govern de Biden va revertir algunes de les mesures de Trump, però no totes.

La presidència d’Obama identificava un problema amb la Xina, que volia gestionar amb la resta de països del Pacífic mitjançant el TTP. I un problema amb Rússia, que volia contenir amb la Unió Europea mitjançant el TTIP. Ambdós serien acords preferencials, amb l’Organització Mundial de Comerç i el multilateralisme en segon pla, però almenys buscava treballar amb aliats i socis. Trump va arribar i va rebutjar explícitament no només el multilateralisme, sinó la col·laboració amb socis més o menys propers en l’esfera internacional.

La confrontació entre els Estats Units i la Xina és només parcialment comercial, és també tecnològica i de lideratge geopolític. Però s’ha de tenir en compte que la Xina del 2024 no és la URSS del 1990. La Xina porta dècades de transformació i creixement accelerat i té en marxa un programa d’expansió internacional amb inversions milionàries en infraestructures i desenvolupament de mercats, a Àsia, a Àfrica, a Amèrica Llatina i fins i tot a Europa, on hauria d’acabar la nova ruta de la seda. La Xina té un munt de problemes interns i externs, però té prou múscul per a que la guerra amb els Estats Units sigui qualsevol cosa menys senzilla. I la Xina trobarà en això que es diu el “Sud global” més aliats del que alguns es pensen ara.

Ara, Trump torna amb les mateixes idees del 2016, però augmentades. Ha arribat a dir que “aranzel” és la paraula més maca del diccionari i proposa un aranzel general d’entre el 10 i el 20% per a tothom, més alt per als països amb més superàvit comercial amb els Estats Units i molt més alt per a la Xina. Els aranzels són impostos que, per començar, encariran la cistella de la compra, allà i aquí. Un nou impacte sobre la inflació global, ara que semblava controlada. Des del punt de vista europeu, amb la locomotora alemanya avariada, una crisi comercial global seria desastrosa.

A veure com acaba, però al peu de la lletra, l’impacte del segon Trump sobre el sistema mundial de comerç serà inflacionari, caòtic i desestabilitzador. A més, Trump és una versió sofisticada de “l’home fort”, com Xi Jinping, Putin, Erdogan, Orban, etc. Impetuosos i impredictibles, ofereixen solucions senzilles a problemes complexos. Aquestes característiques afavoreixen la probabilitat d’accidents —a Orient Mitjà, a Taiwan, a Ucraïna i l’est d’Europa. En fi, proteccionisme, mercantilisme i risc d’accidents és un còctel que fa de mal empassar.

(Publicat a Diario de Ibiza, 6/12/2024)