Europa: riscos i reptes

Ha fet 80 anys. La matinada del 6 de juny del 1944 els soldats americans varen desembarcar a una platja de Normandia que varen batejar com Omaha Beach. Altres tropes americanes, angleses i canadenques desembarcaven el mateix matí a altres platges de la badia del Sena. Començava l’etapa final de la II Guerra Mundial, que portaria a la fi de la guerra i la fi del nazisme 11 mesos després. Aquest estiu hem visitat les platges i els cementiris del desembarcament de Normandia i fa esborronar per la proximitat temporal. Els nostres güelos eren adults i els nostres pares boixos petits. Allò va ser una carnisseria. Només dalt dels cingles que donen a la platja d’Omaha hi ha enterrats 9.000 soldats americans, 3.000 dels quals van caure el primer dia en la primera envestida contra les defenses alemanyes. 9.000 creus de marbre blanc dins un camp de gespa verda impol·luta impressionen. És un lloc magnífic per fer una mica de memòria i explicar quatre coses als més joves.

La Unió Europea és en bona part l’intent reeixit de que allò no tornàs a passar. Per segona vegada (la primera del 1914 al 1918) una guerra entre França i Alemanya — i altres països— esdevenia una guerra mundial. L’objectiu bàsic dels pares fundadors de la Unió Europea eren assolir i consolidar la pau al continent. Què hauria passat a Europa si els americans no haguessin intervingut per acabar la guerra? Com és que 80 anys després a tants països europeus, a alguns estats almenys també molt recentment, triomfen forces d’ultradreta que el 1944 s’haurien enfrontat als aliats i haurien fet costat a l’exèrcit nazi. Espanya no va entrar a la II Guerra Mundial, però després de l’entrevista entre Hitler i Franco a Hendaia l’octubre del 1940, el règim franquista va enviar una divisió, la famosa “división azul” a ajudar als alemanys en la invasió de Rússia. Un altra carnisseria.

El panorama internacional segueix molt embolicat —Ucraïna, Gaza i el Pròxim Orient, etc. — però afortunadament els riscos i els reptes de 2024 de la Unió Europea ja no són bèlics. Ara la Unió és una de les àrees amb més nivell i més qualitat de vida del món i el repte és com mantenir-ho i augmentar-ho en un món global, amb canvi tècnic accelerat i en el que Europa ha perdut peu en la competició global amb els Estats Units i la Xina. Els Estats Units són la primer potència econòmica i tecnològica del món, també política. Només fa falta veure l’atenció amb que tot el món segueix les eleccions presidencials del novembre que ve. La Xina és la nova potència econòmica i tecnològica. Porta dècades de creixement accelerat que l’han convertit en la gran fàbrica del món. I ara pugna amb els americans en sectors punta com el 5G o la Intel·ligència Artificial. La Xina no és una democràcia i és encara un país de renda mitjana-baixa, però és tan grossa que ja ocupa el centre del tauler. En aquesta competició entre els americans i els xinesos, econòmica, tecnològica i geoestratègica, Europa no hi és.

Per fixar algunes dades, de 2000 cap aquí la Unió Europea ha crescut la meitat que els Estats Units. Només quatre de les 50 principals empreses tecnològiques del món són europees. Europa té una població decreixent i envellida. Aquesta tornada d’estiu han sortit a tots els mitjans econòmics i financers internacionals articles analitzant el risc que la indústria alemanya es gripi i hi hagi tancaments de fàbriques de cotxes. Un dels sectors en els quals la Xina ve molt forta és el cotxe elèctric i no està clar que la indústria europea hagi fet els deures en aquest camp. Algú ha fet la metàfora del balneari. Europa com un balneari de gent rica, vella i decadent que viu de vendre o llogar les joies del passat. És evident que no és un futur gaire engrescador, especialment pels joves.

Tot això és més que important, és crucial, perquè suposa veure com podem sostenir el triangle bàsic que volem defensar com europeus: benestar, llibertat i medi ambient. La primera constatació, òbvia és que això és una tasca col·lectiva, europea i que país per país, seria impossible o molt difícil. Però és obvi també que fins ara la Unió no ha donat els resultats que se n’esperava. A vegades Brussel·les és una megaburocràcia que es suma o multiplica a les burocràcies nacionals.

S’acaba de presentar un informe important sobre la competitivitat d’Europa, que la Comissió va encarregar a Mario Draghi, exprimer ministre italià i expresident del Banc Central Europeu. L’abril passat es va presentar l’informe que el Consell Europeu va encarregar a Enrico Letta, un altre exprimer ministre italià. Hi haurà temps d’analitzar-los, tenen molta teca. Per acabar, una reflexió de l’informe de Draghi: garantir les transicions verda —descarbonització— i digital, augmentar la capacitat de defensa i preservar el model social europeu amb una demografia a la baixa i envellint costarà l’equivalent a un 5% anual del PIB de la Unió, —més de quatre vegades el Pla Marshall.

(Diario de Ibiza, 13/9/2024)