Quan el franquisme prohibia l’atletisme femení
No és estrany que hi hagi diferència entre el nombre de dones que fan atletisme a Espanya i les que en fan a l’estranger. Per posar un exemple, l’última marató de Barcelona la van córrer 900 catalanes i de la resta d’estat, i 1.800 estrangeres.
La cosa ve de lluny. Els motius són culturals, socials i també polítics: les nord-americanes corrien maratons fa més de 60 anys, justament quan aquí l’atletisme femení estava prohibit pel franquisme. Ho he dit bé. No és gaire conegut, però la dictadura va prohibir, del 1942 al 1963, que les espanyoles fessin atletisme. La raó era que, Maria Torremadé, una atleta de Barcelona, es va fer una operació de canvi de sexe i es va convertir en un home. El règim va concloure llavors que l’atletisme masculinitzava les dones, i el van prohibir. Amb una circular n’hi va haver prou: “Sólo practicaran los deportes que no perjudiquen su función específica, que es la maternidad”.
Algunes catalanes van córrer sense permís les Jean Bouin del 47 al 53, però no es va aixecar la prohibició oficial fins al 1963, quan en uns Jocs Iberoamericans a Madrid hi havia atletes femenines de tots els països excepte d’Espanya. Dos entrenadors van fer veure a Pilar Primo de Rivera, la cap de la Secció Femenina, el ridícul que feien. Ella va convèncer Franco. I després de 21 anys, les dones van rebre l’autorització per poder practicar atletisme.
Oi que sembla que estiguem parlant de l'edat mitjana? Doncs no. Encara que costi de creure, ens estem referint a fa una mica més de 50 anys.
Miquel Pucurull
27/05/2017 (La Contra del programa Ultraesports de Rac1)